EL KARATE. ARTICLE Nº 1

INTRODUCCIÓ I PROPÒSIT

El karate, com el jūdō o el kendō (剣道), és conegut avui en dia com una disciplina marcial japonesa que gaudeix d’una gran popularitat en el seu format més esportiu. Una popularitat que va ultrapassar les fronteres del Japó a la segona meitat del segle XX per fer esdevenir el karate el fenomen global que és avui en dia[1].

Aquesta versió esportiva del karate, tanmateix, sembla allunyar-se cada cop més de la pràctica ancestral d’aquesta disciplina, la història i rerefons cultural de la qual són molt rics però no tan coneguts pel públic en general. És per això que ens hemos plantejat escriure una sèrie d’articles que tractaran de:

– definir la paraula karate, explicar el perquè dels seus diferents noms i posar en dubte alguns mites i confusions sobre el seu origen,

– donar una visió de conjunt de les teories existents sobre els orígens i el desenvolupament del karate,

– situar cronològicament l’aparició de les seves múltiples i diferents escoles

– i explicar alguns aspectes de la seva pràctica des del punt de vista de l’escola Okinawa Gōjū Ryū Karatedō que es practica al dōjō Tendōkan de Barcelona[2].

 

EL KARATE I LES SEVES DIFERENTS NOMENCLATURES

 

Una primera definició

El karate és conegut arreu com un art marcial d’origen japonès. Malgrat després matisarem això últim, és cert que la paraula karate (空手) ve de l’idioma japonès i està composta de dos kanji. El primer, kara (空), es pot traduir com “buit” i el segon, te (手), com “mà” o “puny”. Així, la traducció literal més habitual per a karate és “mà buida” i la interpretació més simple del seu significat podria ser “estil de lluita sense armes”.

Altres noms: karatedō y karatejutsu

És comú que a la paraula karate se li afegeixi com a sufix un altre kanji, (道), que es tradueix sovint com “via” o “camí”. Karatedō significaria així “via del karate” o “via de la mà buida”.

Aquesta nomenclatura va servir per a assimilar el karate, a principis del segle XX, a d’altres disciplines aleshores més conegudes al Japó com les citades del judō o el kendō. Aquestes últimes tindrien llurs orígens en el jūjutsu (柔術), “art de la flexibilitat” o també “art de l’adaptació” i el kenjutsu (剣術), “art de l’espada”, respectivament.

L’ideograma per a jutsu (術) es podria traduir també como “habilitat” o “tècnica” dins d’un context guerrer o militar. Així, per comparació amb les altres disciplines marcials japoneses, al karate anterior a la seva conversió en karatedō també se l’ha denominat sovint com karatejutsu. Més endavant (en pròxims articles) veurem que ha rebut i rep més noms no tan coneguts per a designar-lo.

Més que un canvi de nom

A més a més de la substitució de llurs noms originals, totes aquelles disciplines que començaren essent “arts” o “tècniques” (jutsu) i esdevingueren “vies” o “camins” () experimentaren un canvi radical en llur enfocament, passant sovint de centrar-se en l’estudi exhaustiu de les tècniques guerreres pròpies de cada estil a concentrar-se cada cop més en la introspecció i el perfeccionament del caràcter de llurs practicants.

Aquest procés fou afavorit pel fet que entre principis del segle XVII i fins al segle XIX deixés d’haver conflictes armats al Japó[3]. Durant aquest període, filosofies, religions i sistemes de pensament ja presents des de segles enrere (como el sintoisme, el budisme, el confucianisme o el taoisme) penetraren encara més els usos i costums de la societat japonesa, afavorint canvis culturals significatius i l’aparició de fenòmens tan propis d’aquell període com el bushidō (武士道)[4].

A partir del segle XIX, moltes disciplines marcials, també el karate, experimentaren progressives modificacions en llur contingut a causa de determinats interessos polítics. Individus relacionats amb els diferents governs de les eres Meiji, Taishō i primers anys de l’era Shōwa[5] buscaren uniformitzar la pràctica de dites disciplines per a utilitzar-les com elements de cohesió social i moral de la societat japonesa, dins de un marc més general de conflicte amb les potències colonials de l’època alhora que afavoria els interessos imperialistes[6] dels successius governs japonesos.

El primer nom del karate: te

Els canvis de nom en el karate es poden vincular així amb moments d’evolució tècnica i filosòfica de la disciplina, però també a interessos polítics com els que hem citat. En aquest sentit, el canvi més important, que acostuma a passar desapercebut per a molts, és el que es va dur a terme entre finals del segle XIX i principis del segle XX[7], quan la paraula que pronunciem com karate no s’escrivia encara amb els kanji que hem vist (空手) ni es traduïa com “mà buida”, sinó que s’escrivia amb aquests altres: 唐手, la pronunciació de la qual seria tōte[8].

El kanji 唐 () fa referència als Tang, dinastia que va governar la Xina entre 618  907 d.C. amb tant de prestigi entre els estrangers que la identificaren en endavant amb el mateix estat xinès i tot el que provenia d’aquell país. D’aquesta manera, tōte es traduiria como “mà Tang”, és a dir, “estil de lluita d’origen xinès”. D’això es se dedueix que els primers practicants de karate ho feien amb la consciència de que practicaven un estilo de lluita l’origen del qual situaven a l’Imperi xinès[9].

L’origen geogràfic del karate: Okinawa

Anteriorment hemos dit que el karate és un art marcial japonès, en tant que els seus primers practicants residien en un territori que avui en dia pertany a l’estat del Japó. Però aquest territori, l’illa d’Okinawa[10], té una història pròpia que mereix ser explicada amb més detall en el pròxim article.

__________________________________________________

[1] De fet, acaba d’aconseguir la seva inclusió com a esport olímpic als Jocs de Tokio 2020. Veure comunicat oficial del COI: https://www.olympic.org/news/ioc-approves-five-new-sports-for-olympic-games-tokyo-2020. A la següent entrevista, el president de la WKF (World Karate Federation) valora molt positivament dita inclusió:

http://www.mundodeportivo.com/juegos-olimpicos/20160804/403675110027/antonio-espinos-es-un-paso-trascendente-para-el-karate.html.

[2] A on se segueixen els ensenyaments tramesos per Kuniyuki Kai “Tendō” (10º Dan i Kanchō sensei de la Nippon Budoin Seibukan) a Marc Garcia Rusiñol “Tenryu” (4º Dan i sensei del dōjō Tendōkan de Barcelona).

[3] Des de la implantació del shogunat Tokugawa (1603) fins a la restauració Meiji (1868).

[4] Literalment, “la via del guerrer”, pot entendre’s com el mode pel qual els samurai haurien de regir-se en llurs vides. Els ideals d’aquest tipus de vida estarien recollits en diverses obres (essent la primera d’elles el Kōyō Gunkan, obra finalitzada el 1616 que recolliria els fets i gestes del clan Takeda).

[5] Parlem de l’etapa compresa entre els anys 1868 i 1945, quan el Japó fou derrotat a la Segona Guerra Mundial. En aquesta pàgina web es poden veure imatges d’arxiu del període 1868-1926: http://www.meijitaisho.net/.

[6] Veure El imperialismo japonés, tesi de Miguel Muntaner Marqués:

http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/66457/1/TFG%20Muntaner%20Marques%20Miguel.pdf

[7] La primera referència escrita a aquest canvi es troba a l’obra de Chomo Hanashiro, Karate Kumite, de 1905.

[8] Segons la pronunciació que es faci servir, en japonès o hogen (el llenguatge propi d’Okinawa), tōte també es pot veure transcrit com tōde, tōdi o tuidi.

[9] A la següent pàgina web s’expliquen aquestes consideracions filològiques i històriques amb més detall:

http://www.newpaltzkarate.com/article/Article1SA.html.

[10] Okinawa-hontō (沖縄本島). El nom podria significar “tros de corda sobre el mar” o “sobre l’horitzó”, en referència a la forma estilitzada i allargada de l’illa.

This site is protected by WP-CopyRightPro