EL KARATE. ARTICLE Nº 1

INTRODUCCIÓ I PROPÒSIT

El karate, com el jūdō o el kendō (剣道), és conegut avui en dia com una disciplina marcial japonesa que gaudeix d’una gran popularitat en el seu format més esportiu. Una popularitat que va ultrapassar les fronteres del Japó a la segona meitat del segle XX per fer esdevenir el karate el fenomen global que és avui en dia[1].

Aquesta versió esportiva del karate, tanmateix, sembla allunyar-se cada cop més de la pràctica ancestral d’aquesta disciplina, la història i rerefons cultural de la qual són molt rics però no tan coneguts pel públic en general. És per això que ens hemos plantejat escriure una sèrie d’articles que tractaran de:

– definir la paraula karate, explicar el perquè dels seus diferents noms i posar en dubte alguns mites i confusions sobre el seu origen,

– donar una visió de conjunt de les teories existents sobre els orígens i el desenvolupament del karate,

– situar cronològicament l’aparició de les seves múltiples i diferents escoles

– i explicar alguns aspectes de la seva pràctica des del punt de vista de l’escola Okinawa Gōjū Ryū Karatedō que es practica al dōjō Tendōkan de Barcelona[2].

 

EL KARATE I LES SEVES DIFERENTS NOMENCLATURES

 

Una primera definició

El karate és conegut arreu com un art marcial d’origen japonès. Malgrat després matisarem això últim, és cert que la paraula karate (空手) ve de l’idioma japonès i està composta de dos kanji. El primer, kara (空), es pot traduir com “buit” i el segon, te (手), com “mà” o “puny”. Així, la traducció literal més habitual per a karate és “mà buida” i la interpretació més simple del seu significat podria ser “estil de lluita sense armes”.

Altres noms: karatedō y karatejutsu

És comú que a la paraula karate se li afegeixi com a sufix un altre kanji, (道), que es tradueix sovint com “via” o “camí”. Karatedō significaria així “via del karate” o “via de la mà buida”.

Aquesta nomenclatura va servir per a assimilar el karate, a principis del segle XX, a d’altres disciplines aleshores més conegudes al Japó com les citades del judō o el kendō. Aquestes últimes tindrien llurs orígens en el jūjutsu (柔術), “art de la flexibilitat” o també “art de l’adaptació” i el kenjutsu (剣術), “art de l’espada”, respectivament.

L’ideograma per a jutsu (術) es podria traduir també como “habilitat” o “tècnica” dins d’un context guerrer o militar. Així, per comparació amb les altres disciplines marcials japoneses, al karate anterior a la seva conversió en karatedō també se l’ha denominat sovint com karatejutsu. Més endavant (en pròxims articles) veurem que ha rebut i rep més noms no tan coneguts per a designar-lo.

Més que un canvi de nom

A més a més de la substitució de llurs noms originals, totes aquelles disciplines que començaren essent “arts” o “tècniques” (jutsu) i esdevingueren “vies” o “camins” () experimentaren un canvi radical en llur enfocament, passant sovint de centrar-se en l’estudi exhaustiu de les tècniques guerreres pròpies de cada estil a concentrar-se cada cop més en la introspecció i el perfeccionament del caràcter de llurs practicants.

Aquest procés fou afavorit pel fet que entre principis del segle XVII i fins al segle XIX deixés d’haver conflictes armats al Japó[3]. Durant aquest període, filosofies, religions i sistemes de pensament ja presents des de segles enrere (como el sintoisme, el budisme, el confucianisme o el taoisme) penetraren encara més els usos i costums de la societat japonesa, afavorint canvis culturals significatius i l’aparició de fenòmens tan propis d’aquell període com el bushidō (武士道)[4].

A partir del segle XIX, moltes disciplines marcials, també el karate, experimentaren progressives modificacions en llur contingut a causa de determinats interessos polítics. Individus relacionats amb els diferents governs de les eres Meiji, Taishō i primers anys de l’era Shōwa[5] buscaren uniformitzar la pràctica de dites disciplines per a utilitzar-les com elements de cohesió social i moral de la societat japonesa, dins de un marc més general de conflicte amb les potències colonials de l’època alhora que afavoria els interessos imperialistes[6] dels successius governs japonesos.

El primer nom del karate: te

Els canvis de nom en el karate es poden vincular així amb moments d’evolució tècnica i filosòfica de la disciplina, però també a interessos polítics com els que hem citat. En aquest sentit, el canvi més important, que acostuma a passar desapercebut per a molts, és el que es va dur a terme entre finals del segle XIX i principis del segle XX[7], quan la paraula que pronunciem com karate no s’escrivia encara amb els kanji que hem vist (空手) ni es traduïa com “mà buida”, sinó que s’escrivia amb aquests altres: 唐手, la pronunciació de la qual seria tōte[8].

El kanji 唐 () fa referència als Tang, dinastia que va governar la Xina entre 618  907 d.C. amb tant de prestigi entre els estrangers que la identificaren en endavant amb el mateix estat xinès i tot el que provenia d’aquell país. D’aquesta manera, tōte es traduiria como “mà Tang”, és a dir, “estil de lluita d’origen xinès”. D’això es se dedueix que els primers practicants de karate ho feien amb la consciència de que practicaven un estilo de lluita l’origen del qual situaven a l’Imperi xinès[9].

L’origen geogràfic del karate: Okinawa

Anteriorment hemos dit que el karate és un art marcial japonès, en tant que els seus primers practicants residien en un territori que avui en dia pertany a l’estat del Japó. Però aquest territori, l’illa d’Okinawa[10], té una història pròpia que mereix ser explicada amb més detall en el pròxim article.

__________________________________________________

[1] De fet, acaba d’aconseguir la seva inclusió com a esport olímpic als Jocs de Tokio 2020. Veure comunicat oficial del COI: https://www.olympic.org/news/ioc-approves-five-new-sports-for-olympic-games-tokyo-2020. A la següent entrevista, el president de la WKF (World Karate Federation) valora molt positivament dita inclusió:

http://www.mundodeportivo.com/juegos-olimpicos/20160804/403675110027/antonio-espinos-es-un-paso-trascendente-para-el-karate.html.

[2] A on se segueixen els ensenyaments tramesos per Kuniyuki Kai “Tendō” (10º Dan i Kanchō sensei de la Nippon Budoin Seibukan) a Marc Garcia Rusiñol “Tenryu” (4º Dan i sensei del dōjō Tendōkan de Barcelona).

[3] Des de la implantació del shogunat Tokugawa (1603) fins a la restauració Meiji (1868).

[4] Literalment, “la via del guerrer”, pot entendre’s com el mode pel qual els samurai haurien de regir-se en llurs vides. Els ideals d’aquest tipus de vida estarien recollits en diverses obres (essent la primera d’elles el Kōyō Gunkan, obra finalitzada el 1616 que recolliria els fets i gestes del clan Takeda).

[5] Parlem de l’etapa compresa entre els anys 1868 i 1945, quan el Japó fou derrotat a la Segona Guerra Mundial. En aquesta pàgina web es poden veure imatges d’arxiu del període 1868-1926: http://www.meijitaisho.net/.

[6] Veure El imperialismo japonés, tesi de Miguel Muntaner Marqués:

http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/66457/1/TFG%20Muntaner%20Marques%20Miguel.pdf

[7] La primera referència escrita a aquest canvi es troba a l’obra de Chomo Hanashiro, Karate Kumite, de 1905.

[8] Segons la pronunciació que es faci servir, en japonès o hogen (el llenguatge propi d’Okinawa), tōte també es pot veure transcrit com tōde, tōdi o tuidi.

[9] A la següent pàgina web s’expliquen aquestes consideracions filològiques i històriques amb més detall:

http://www.newpaltzkarate.com/article/Article1SA.html.

[10] Okinawa-hontō (沖縄本島). El nom podria significar “tros de corda sobre el mar” o “sobre l’horitzó”, en referència a la forma estilitzada i allargada de l’illa.

Conferència-col.loqui Juny 2016

Benvolguts i benvolgudes companys i companyes,

 

Us informem que el passat 17 de juny, el sensei del dōjō Tendōkan de Barcelona, Marc Garcia Rusiñol, va oferir una conferència a la Casa Asia de Madrid, dins del programa del curs Introducció a les filosofies orientals dirigit per la Montserrat Simon i que recollia les regions de l’Índia, la Xina i el Japó.

En aquesta conferència-col·loqui, en Marc va dur a terme una exposició sobre las arts marcials japoneses partint de la ubicació concreta de Nobeoka, a on viu el seu mestre, Kai Kuniyuki Tendō. Va mostrar així, a través d’imatges, els paisatges i temples de la ciutat per arribar finalment al dōjō Seibukan.

Va tractar d’ajudar als participants a comprendre quina actitud es requereix per accedir a un dōjō i per a la pràctica de les arts marcials en general. Els participants van poder així, per uns instants, posar-se a la pell dels practicants de budō, tot aprenent a realitzar els gestos de salutació i meditació inicials.

Va desgranar fins al detall els elements filosòfics i religiosos procedents de les diferents tradicions, com el sintoisme o el budisme, les quals poden conviure a l’espai d’un dōjō. Després va explicar com aquestes tradicions influïren en la vida dels samurai i en el desenvolupament de les anomenades arts marcials.

També va respondre a les preguntes concretes que se li van fer sobre aspectes com la meditació, deixant clar que existeix un recorregut tant extern como intern per a aquells que desitgen realitzar una pràctica correcta.

Finalment va esbossar la diferència entre bujutsu y budō, tot tancant d’aquesta manera un curs que ha pretès ser un bell diàleg entre les tradicions orientals i els nostres propis recorreguts vitals.

 

Nota: aquest text ha estat adaptat d’una ressenya feta per la mateixa Montserrat Simon, llicenciada en Filosofia per la Universitat Autònoma de Barcelona, postgraduada en Història de les Religions per la Universitat de Barcelona i Diploma en Sànscrit per la Banaras Hindu University. Actualment imparteix cursos de filosofia índia, ioga i sànscrit.

 

Per tenir més detalls sobre el citat curs podeu consultar aquesta plana web:

https://www.casaasia.es/actividad/detalle/215759-curso-de-introduccion-a-las-filosofias-orientales

Imatge de Tsuji Gettan

slider_gettan

Aquest article pretén fer arribar el contingut del text en japonès que acompanya a la imatge de Tsuji Gettan a tots aquells intressats en el seu significat.

Transcripció fonètica

“Mugay shinden Mugay ryu iaiheiho ryuso Tsuji Gettan Sukemochi zo.

Senran no yo ga satte, taihei no jidai ni utsutta toki, Ken no michi wa kabi ni nagarete itta. Tsumari, sono jutsu no seishin mo hone mo ushinai tsutsu atta no de aru. Kono fuucho ni, se wo mukete, aku made jissen kenpo no tachiba wo tsuranuita no ga, Hoka demo nai, Tsuji Gettan Sukemochi de atta. Sono shisei wa touji to shitemo, jidai saku go no kan wo nanugarenai. Ga, koukou no michi wo ayuminagara no Bu o mamori, Fuudan no douryouku to san Zen ni yori, Tsui ni Gettan wa kaigo shita no datta.”

Traducció

Imatge Tsuji Gettan Sukemochi fundador de Mugay ryu iaiheiho.

Els temps havien canviat, l’època de les guerres civils donaven pas a un període de pau. El camí del sabre s’estava convertint en quelcom floral i bonic, gradualment s’estava perdent l’essència i la tècnica d’aquest art.

Tsuji Gettan, es va girar d’esquena a aquesta corrent, tot insistint en la manera i la pràctica d’èpoques anteriors, recuperant tècnica i formes de treballar antigues.

Aquesta actitud en aquella època resultava anacrònica. Sense pausa i amb una gran dedicació al Zen, va continuar el seu camí.

Finalment Gettan va desvetllar el seu satori, el coneixement o il•luminació profunda de Budisme Zen.

Imatge de Tsukahara Bokuden.

slider_TSUKAHARABOKUDEN

Aquest article pretén donar resposta a aquelles persones interessades en conèixer el text escrit en Japonès que acompanya la imatge de Tsukahara Bokuden.

Transcripció fonètica del text en Japonès.

“Kashima Sintoryu Ryuso, Tsukahara Bokuden Takamoto zo.

Senjitsu no sanryu wo oete, – Kokoro wo atarashiku koto ni atare- no keji wo uke, ken no michi no gokui wo etoku suru. Koikiteki Kaikoku shugyou wo nashi, Oku no kengou wo ikusei suru totomo ni, – Bu towa kuni wo taira ni suru waza de aru.- Shin gi Ittai, yui ju ichi nin no hikken –ichi no tachi- no satori wo kaigan shita.”

Traducció

Imatge de Tsukahara Bokuden Takamoto, fundador de Kashima Shintoryu.

Després d’un llarg temps d’entrenar durament, tot arribant a assolir l’essència del camí del sabre, Tsukahara Bokuden va rebre una revelació:
“Kokoro wo atarashiku koto ni atare”  / Construeix un nou esperit
Fou aleshores quan va realitzar un ampli viatge per tot el Japó, de les seves ensenyances varen sorgir grans espadatxins i mestres.

Algunes de les seves frases cèlebres son:

“Bu towa kuni wo taira ni suru waza de aru” / 武(Bu)* vol dir construir un país des de la Pau.

“Shin Gi Ittai”/ Cor, ment i cos son una sola cosa.

“Ichi no Tachi” fou la tècnica de l’espasa revelada a Tsukahara Bokuden, i l’única persona capaç de dur-la a terme. Finalment va desvetllar el seu satori **.

*El terme 武(Bu), en aquest cas s’ha d’entendre com un camí de no confrontació.
** Satori 悟り, literalment significa comprensió, fa referència a la il•luminació profunda.

BU NO MICHI

slider_onorenokokoro

Aquest article pretén donar resposta a aquelles persones que, membres del dojo o simplement interessades en el contingut de la web, han preguntat quin era el significat de la imatge que es troba a la pàgina principal i que es titula Bu no michi.

L’autor d’aquesta frase és el mestre Kai Kuniyuki.

Transcripció fonètica:

Bu no michi wa tada hitasura ni shinjite taeru teki wa onore no kokoro ni ari”.

Traducció al català:

“L’essència del Camí del Budo rau en el fet de tenir convicció i saber-se mantenir en qualsevol situació. I en el de ser conscient que el pitjor adversari es troba al cor d’un mateix”.

A l’hora de traduir un text filosòfic del japonès, ens trobem que en poques paraules es poden concentrar una gran quantitat de conceptes i significats, de manera que una traducció literal pot limitar tot el contingut que es podria desprendre del text. Cal que en fem una interpretació tot situant-lo en el context en el qual s’expressa.

Per exemple, el kanji que s’utilitza en japonès estàndard per al verb taeru és aquest 堪 , que significa ‘aguantar’. En canvi, en el cas del text escrit pel mestre Kai Kuniyuki, hi trobem el kanji 耐 , que fonèticament es pronuncia igual. Ara bé, encara que tenen el mateix significat, observem que el mestre està transmetent un missatge o afegint un matís, ja que el kanji l’obté de la paraula nintai 忍耐 , que vol dir ‘paciència’, composta de dos kanjis. Si ens centrem en el primer, nin 忍 , podem veure que es tracta d’un kanji format de dues parts: la superior és catana (sabre japonès) i la inferior, kokoro (cor, esperit); s’interpreta que el sabre amenaça o està damunt del cor i que aquest s’ha de mantenir en pau i equilibri. Així doncs, constatem que, en aquest cas, el mestre ha volgut donar força al fet d’‘acceptar, restar en pau, no queixar-se, no agitar-se’.

En el text original hi ha dues paraules utilitzades per emfatitzar, hitasura i tada, que es podrien considerar sinònimes i ser traduïdes com ‘únicament’ o ‘només’. En la traducció no les hem utilitzat per facilitar la comprensió del text, concentrant-les en l’expressió ‘rau’.

 

Marc Garcia Rusiñol

This site is protected by WP-CopyRightPro